Un poema del Rector de Vallfogona cantat per quim xima

CIRC DE MANS

Observar les mans de la gent és una bona distracció quan les paraules i les cares esdevenen una col·lecció de tòpics o de discursos de moda. Les mans et reporten un discurs fresc i directe. Cadescuna té una forma peculiar de moure's, d'estar en repòs o a l'aguait.

Cada mà té formes i colors diferents, algunes són despullades, d'altres guarnides amb anells i polseres dringadisses, algunes peludes com feres salvatges, d'altres humides i retorçades com anguiles. Crispades o tremules, agitades o pacients, toves o fermes.

Mans que acaricien o rebreguen, mans cansades, abatudes, o mans radiants... Quin vertígen veure la tormenta de temperaments que delaten i com moltes vegades posen al descobert el seu secret.



Nana Mouskouri, Alone.

Ratlles a l'alçada dels ulls

L'horitzó que més he contemplat

NET-SPIDER-SEA

En xarxa, davant la pantalla marítima i enllaçada als pins. Qui fos aranya!

POESIA VISUAL

Enmig dels carreus del corredor de la tomba d'Agamèmnon hi vam trobar aquesta rosella de tija erecta, hisuta. Vermella. Preciosa.

HERO

En tota lluita hi ha un guanyador i un perdedor. El nostre imaginari està ple d’herois les gestes dels quals llegim, interpretem i acoblem a la nostra lluita d’anar per la vida. D’aquesta necessitat humana se’n serveix la literatura i el cinema. Arts que ens presenten unes històries on els protagonistes són herois amb qui podem molt fàcilment identificar-nos per una estona. Quin gaudi mentre guanyen ! Com la nostra emoció oculta connecta amb l’emoció de les pàgines del llibre o de la pantalla ! La història fantàstica acaba que l’heroi o bé guanya, o mor per uns grans valors o mor essent recordat per la posteritat. Qui pogués ser heroi! Ens podem dir.

Però l’art no mostra que qui lluita i guanya, entra en el club dels que també volen guanyar i, per tant, algun dia perdrà. No mostra que els grans ideals no són quasi mai els valors que mouen a les persones a obtenir el triomf, sinó que els mou l’egoisme o altres sentiments miserables i inconfessables… Que et recordin per la posteritat? Quanta vanitat! Quina creença secreta de considerar-se millor que la resta dels mortals. Mal camp de batalla aquell on et forcen a lluitar, on per més bé que lluitis, algun dia perdràs.

Herois carregats d’armes bèl·liques o de la llengua com a arma subtil de violència. Herois del treball, herois de la virtut, herois de l’amor… per mantenir-se en el seu títol necessiten de la lluita.

Lluitem? …No, gràcies.

NOSALTRES SOM EL SOL

Abans de marxar cap a Atenes vaig estar consultant una i mil vegades els temples que aniríem a veure. M’encantava entrar en els vídeos del youtube on feien presentacions virtuals i tridimensionals del que havien estat els temples en les seves èpoques d’esplendor i me’ls mirava fascinada sentint la recança de tot allò que no veuria pel fet d’haver-se destruït en el pas del temps.

Arribem a Atenes. Contemplo embaladida el que queda dels temples i imagino les persones que habitaven en aquell espai: les seves preocupacions, els seus èxits, les seves converses, els seus vestits... Un altre cop torno a tenir la sensació de mancança.

Ja a Barcelona m’habita una plenitud: ni recança ni mancança. He vist columnes, això és, només columnes però que són – i ara ho puc veure- l’emprenta no només del temps en el qual van ser construïdes sinó també l’emprenta de tots els temps en què elles han sobreviscut. La depuració del tot, l’essencial: l’ànima. Veig les ruïnes dels temples grecs com ànimes immortals i amb elles he vibrat!